JP 02342
Basidiomes
b ref. 10u = 1cm
Espores
Espores
b ref. 10 micròmetres
2010/12/01
2010/11/03
2010/11/01
2010/10/31
Inocybe petiginosa (Fr. : Fr.) Gillet
JP 02226
Píleu de 5-18 mm de diàmetre. Primer globós, quasi hemisfèric, després amplament umbonat, i, finalment, estès amb un petit umbó central. Inicialment recobert per abundant velipellis blanc, però per sota d’un color molt fosc, Munsell 5YR 3/2, s’aclareix cap a la perifèria a 5YR 5/3, i on domina el velipellis a 5 YR 4/2, 5/2, 6/2, 8/2. En els exemplars més grans i desenvolupats, la zona de l’umbó central 5YR 4/4, la resta cap a 7,5YR 5/6, 6/6.
JP 02226
Basidiomes
b ref 10u= 1cm
b ref 10u= 1cm
Espores
b ref= 10 micròmetres
Queilocistidis NH4OH ++
b ref= 20 micròmetres
Caulocistidis
b ref= 20 micròmetresPíleu de 5-18 mm de diàmetre. Primer globós, quasi hemisfèric, després amplament umbonat, i, finalment, estès amb un petit umbó central. Inicialment recobert per abundant velipellis blanc, però per sota d’un color molt fosc, Munsell 5YR 3/2, s’aclareix cap a la perifèria a 5YR 5/3, i on domina el velipellis a 5 YR 4/2, 5/2, 6/2, 8/2. En els exemplars més grans i desenvolupats, la zona de l’umbó central 5YR 4/4, la resta cap a 7,5YR 5/6, 6/6.
Estípit de 25-40 X 1-3 mm. Exteriorment setinat i amb fibril·les aparents només en els exemplars ja madurs. Més o menys clavat a la base formant una mena de bulb, mai marginat. Pulverulent sobretot a la base i (menys) al terç superior. En secció apareix primer ple i després fistulós. De 2,5YR 3/3, 4/4, 5/6 (bru vermellós fosc, bru vermellós, vermell).
Context 2,5YR 3/3 (bru vermellós fosc) sota el pellis. 5YR 8/1 (blanc) al píleu. Vermell brunenc a l’estítip. Olor espermàtica al tall.
Himeni de làmines. L= 30, l= 1-3. Primer 5YR 5/2 (blanc rosat), després 7,5YR 7/3, 6/4 (rosa, bru lluminós), i finalment 10YR 4/6 (bru fosc groguenc). Aresta lleugera i irregularment crenada
Context 2,5YR 3/3 (bru vermellós fosc) sota el pellis. 5YR 8/1 (blanc) al píleu. Vermell brunenc a l’estítip. Olor espermàtica al tall.
Himeni de làmines. L= 30, l= 1-3. Primer 5YR 5/2 (blanc rosat), després 7,5YR 7/3, 6/4 (rosa, bru lluminós), i finalment 10YR 4/6 (bru fosc groguenc). Aresta lleugera i irregularment crenada
Esporada 10YR 4/6 (bru fosc groguenc).
MICROSCÒPIA
Espores noduloses. Petites. De (6,5-)7-8(-8,5) X 5-5,5(-6) mm. En conjunt, hi dominen les arestes poligonales (5-6) i, encara que presents, no les gibositats.
Queilocistidis fusiformes de 49-60 X 10-13,5 mm. Forta reacció groga al NH3. Cristal·lífers.
Caulocistidis presents al llarg de l’estípit. Amb tendència a ser més lageniformes i de mides lleugerament superiors: 57-69 X 12-14 mm. Apareixen acompanyats alguns cistidioids i pèls cistidiosos globulars. Especialment abundants a la part inferior.
Cicle biològic micorízic. Segons bibliografia lligat a Fagus. Nosaltres també l’hem trobat sota Quercus humilis i Q. robur, com en aquest cas.
Grups nombrosos de 6 a 40 exemplars. A dia d’avui, sempre l’hem anotat a la tardor.
L’ hàbitat al sòl, en una vorada de bosc i també, aparentment, entre restes de fulles de planifolis.
L’hàbit, la mida, les espores i els queilocistidis i la resta de caràcters ens porten a la Sectio petiginosae Heim. En comparar les claus dels diversos autors, la de Bon (1998) resulta la més pràctica en aquesta cas. Donat que els nostres exemplars presenten, a ull nu, característiques que podrien fer pensar amb I. rufoalba, la clau i descripció de Bon resulten un resum de les altres consultades, i, com a ressalt, remet a aquest últim tàxon a un hàbitat caducifoli, que no consta així en diversos autors. A pesar d’haver citat com a referent iconogràfic a Alessio & Rebaubengo (1980), els nostres espècimens presenten l’estípit més acolorit que en aquesta làmina citada.
Espores noduloses. Petites. De (6,5-)7-8(-8,5) X 5-5,5(-6) mm. En conjunt, hi dominen les arestes poligonales (5-6) i, encara que presents, no les gibositats.
Queilocistidis fusiformes de 49-60 X 10-13,5 mm. Forta reacció groga al NH3. Cristal·lífers.
Caulocistidis presents al llarg de l’estípit. Amb tendència a ser més lageniformes i de mides lleugerament superiors: 57-69 X 12-14 mm. Apareixen acompanyats alguns cistidioids i pèls cistidiosos globulars. Especialment abundants a la part inferior.
Cicle biològic micorízic. Segons bibliografia lligat a Fagus. Nosaltres també l’hem trobat sota Quercus humilis i Q. robur, com en aquest cas.
Grups nombrosos de 6 a 40 exemplars. A dia d’avui, sempre l’hem anotat a la tardor.
L’ hàbitat al sòl, en una vorada de bosc i també, aparentment, entre restes de fulles de planifolis.
L’hàbit, la mida, les espores i els queilocistidis i la resta de caràcters ens porten a la Sectio petiginosae Heim. En comparar les claus dels diversos autors, la de Bon (1998) resulta la més pràctica en aquesta cas. Donat que els nostres exemplars presenten, a ull nu, característiques que podrien fer pensar amb I. rufoalba, la clau i descripció de Bon resulten un resum de les altres consultades, i, com a ressalt, remet a aquest últim tàxon a un hàbitat caducifoli, que no consta així en diversos autors. A pesar d’haver citat com a referent iconogràfic a Alessio & Rebaubengo (1980), els nostres espècimens presenten l’estípit més acolorit que en aquesta làmina citada.
2010/10/14
2010/10/13
Russula nigricans (Bull ->) Fr.
JP 02131 basidiomes
b ref =1 cm
JP 02131 espores
b ref =10 micròmetres
La Russula nigricans, és el tàxon de la sect. Compactae dels que presenten el context que envermelleix al tall o al toc per ennegrir-se més tard que presenta les làmines més distants. Sovint la trobem parasitada amb Nyctalis agaricoides.
Nyctalis agaricoides (Fr. : Fr.) Bon
JP 02170
JP 02131 basidiomes
b ref =1 cm
JP 02131 espores
b ref =10 micròmetres
La Russula nigricans, és el tàxon de la sect. Compactae dels que presenten el context que envermelleix al tall o al toc per ennegrir-se més tard que presenta les làmines més distants. Sovint la trobem parasitada amb Nyctalis agaricoides.
Nyctalis agaricoides (Fr. : Fr.) Bon
JP 02170
b ref =1 cm
JP 02170 espores
b ref =10 micròmetres
Espècie paràsita sobre Russula nigricans.
2010/06/22
Hygrophorus marzuolus (Fr. : Fr.) Bresadola
JP ex00238
Surt a la primavera o a finals de l’hivern, quan la neu comença a fondre’s. Semi-hipogeu. Els basidiomes es solen trobar ben apretats i enterrats.
Viu associat bàsicament a coníferes, principalment amb pi roig i avet. Sempre localitzats en zones muntanyenques.
Poc comú, però localment abundant. El coneixem d’Espinelves (Osona) i de Sant Joan de l’Erm (Alt Urgell).
Els trets més distintius d’aquest bolet són l’aparició primaveral, sota pi roig principalment, i el color gris acer o pissarra del seu barret, difícil de confondre amb el de cap altre. Cal destacar la manera en què creix, gairebé totalment enterrat, emergint part del píleu només quan és ben crescut. Per això es fa molt difícil de veure’l, si no fos, que és àvidament buscat pels esquirols, que el desenterren i en mengen part del barret. Els trossos que els esquirols han deixat per terra ens delaten sovint la presència d’aquest bolet. D’aquí ve el nom popular de “bolet d’esquirol”. De poca tradició popular al nostre país, ara és més buscat per l’aprenentatge dels naturalistes aficionats amb guies de camp de divulgació i l’existència de més associacions micològiques. Del nostre informador de Sant Joan de l’Erm, en Miquel Prat, aprenem que per aquells indrets no busquen ni cacen bolets, sinó que els apleguen.
JP ex00238
Surt a la primavera o a finals de l’hivern, quan la neu comença a fondre’s. Semi-hipogeu. Els basidiomes es solen trobar ben apretats i enterrats.
Viu associat bàsicament a coníferes, principalment amb pi roig i avet. Sempre localitzats en zones muntanyenques.
Poc comú, però localment abundant. El coneixem d’Espinelves (Osona) i de Sant Joan de l’Erm (Alt Urgell).
Els trets més distintius d’aquest bolet són l’aparició primaveral, sota pi roig principalment, i el color gris acer o pissarra del seu barret, difícil de confondre amb el de cap altre. Cal destacar la manera en què creix, gairebé totalment enterrat, emergint part del píleu només quan és ben crescut. Per això es fa molt difícil de veure’l, si no fos, que és àvidament buscat pels esquirols, que el desenterren i en mengen part del barret. Els trossos que els esquirols han deixat per terra ens delaten sovint la presència d’aquest bolet. D’aquí ve el nom popular de “bolet d’esquirol”. De poca tradició popular al nostre país, ara és més buscat per l’aprenentatge dels naturalistes aficionats amb guies de camp de divulgació i l’existència de més associacions micològiques. Del nostre informador de Sant Joan de l’Erm, en Miquel Prat, aprenem que per aquells indrets no busquen ni cacen bolets, sinó que els apleguen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
